el Fraternal - II

subtil obsessió, freqüentes l'ara cafè-restaurant amb distesa regularitat, buscant qui sap quines cendres, brases o focs novells, o si més no la celebració de l'espai com a aventura organolèptica de la consciència, anotant els canvis de tonalitat d'actituds i converses: durant la lectura matinal del diari, quan l'eix de rotació terrestre sembla alinear-se amb el cruixit de la pàgina en girar i el tallat dels membres més veterans de la junta es dilata en despreocupat degoteig de paraules; enmig del ritual del veure i deixar-se veure de l'aperitiu a la terrassa o en el curs d'un dinar abundós i pausat, on no cal cridar al contertulià perquè et senti; mentre s'estenen els tapissos verds sobre les taules per la partida de la tarda o quan en nit de partit del Barça la cua per entrar s'estén per la cantonada i la tensió del futbol es contagia al minuet dels cambrers i les safates. i a tota hora -beneïda música de fons-, l'ostinato del cop sec contra el calaix per llençar el residu, el brunzit del molinet, l'encaix del portafiltre en la cafetera, el delicat fil fosc baixant amorosit cap a la tassa, l'instant en què ja a taula la fumejant ofrena, la dringadissa de la cullereta i la delícia sublim del primer glop et fan arribar la intuïció d'un món perfecte on la por, el dolor i la injustícia s'haguessin dissolt com sucre a la més càlida negror.

el Fraternal - I

They lived and laughed and loved and left.

(J. Joyce)

Quan Palafrugell era Palafrugell...

(Bepes)

i què hi fa que avui el temps no acompanyi, que el cel s'adeliti en la seva tèrbola opacitat i, entre ràfegues irades, lletregi plugims que indisposen els ossos! t'hauries estimat més una nit estival, amb els cambrers trastejant per les terrasses davant l'assedegada impaciència de la clientela? un migdia lluent de flors i violes, arrossegat per la multitud en el seu pelegrinatge per espais i actuacions? o potser un capvespre de desembre, embadalit com un nen davant l'avet nadalenc coronat de garlandes lluminoses arribades dels quatre cantons de la plaça? hauria canviat la sensació de ser sota els efectes d'una singular pulsió gravitacional?

plaça Nova de Palafrugell, el centre d'un món més intuït que experimentat. no sembla pas estrany que en aquest indret tan comunal que no acull cap temple, ajuntament o banc, botó de camins que porten, a través de pinedes i suredes, de terres de conreu i prats esquitxats de ginesta, rosella, campaneta o dent de lleó, fins a enclavaments mariners (Calella, Llafranc o Tamariu), rurals (Llofriu o Ermedàs) o mítics (el jaciment indiget, l'ermita i el far de Sant Sebastià), hom senti a flor de pell la junció entre el somni i l'acció, el seny i la disbauxa, l'onatge del mar i el dels camps batuts per la tramuntana. satisfet l'anhel d'una geografia mesurada amb els peus i la mirada, en una de les cadires de vímet arrimada a la façana del Fraternal, el temps escura cafè i cigarreta mentre gaudeix de quanta agitació es genera en nom seu.

blues blau a Begur

Me siento azul.

(J. R. Jiménez)

tardes tardorals, capvespres desfilats sota la pluja, fosca que fa basarda. i aquest maleït cos -buirac de dolors i calfreds- clamant un respir tothora. calen nervis d'acer, sentiments oliosos, intuïcions de paper per calar foc a tot abans no se'ns emporti la parca per pur avorriment.

Begur blau blues, buidem el bagul per uns dies en aquesta vila d'una quietud sense controvèrsia, somiada, subtil, pensívola, definitivament ensopida. guies del passat, miradors, escales i carrerons costeruts ens inicien en els seus enigmes: un castell derruït, diverses torres de defensa, una església amb un pedrís inacabable, les petjades d'un poeta (Joan Vinyoli) i una bailaora (Carmen Amaya), i per descomptat, el seu valuós conjunt de cases d'indians, algunes d'elles reconvertides en petits hotels amb un encant, si més no, força respectuós amb la història i el confort del viatger. quan als merlets de la fortalesa resseguim amb la mirada l'arc que, naixent a les viles de Palafrugell i Palamós, s'estén pel massís del Montgrí, els arrossars de Pals i la costa empordanesa des de les Medes fins a Norfeu, se'ns fa palès l'afortunat símil de l'indret amb el botó d'una roda. "el camí més llarg és el que porta a un mateix", em xiuxiueges inspirada en el precís instant que els núvols s'ajupen per acaronar-te i regalar-te una pau revifadora, de connexió i retrobament amb el teu jo més íntim.

Palamós

Dedicatòria de Joaquim Comes

Insignificant és la vida i el racó de la terra on es viu.

(Marc Aureli)

Palamós en carnaval sota una escorça de núvols negres. mentre els vilatans -temorosos per la sort de la rua- guaiten el cel recercant brins de llum esfilagarsada, vaiverejo pels carrers estrets del nucli antic, parant orella a les converses sense tafanejar, capolant-les, removent-les, en va intent de desxifrar el sofregit del seus purs sons, la seva veritat marinera.

carrer Major, església de Santa Maria i la placeta de paviment maó i dibuix de bresca que dona al mirador sobre el port i la extensa badia. una vista, d'ordinari, d'una serenor lluminosa, que avui se'm fa estranyament inabastable, inquietant, atordidora. torno enrere i voltejo mandrós, incapaç d'orientar-me en aquest traçat amb pujades, racons i trencalls inesperats, on les dreceres són el cor del laberint i tot convida a fugir per les gateres de la imaginació: sí, ja havia estat aquí, en un temps en blanc i negre, en una cambra amb tocador, rentamans i galant de nit, potser sota la pell d'un jove viatjant noucasat, ajagut amb les pupil·les fixes en el sostre de la matinada mentre ella dorm plàcidament. a la vida -com a les novel·les- res no és nou, sinó tronat i mudadís a l'hora, i mai fruit de l'atzar.

Tamariu

en el centro de la fiebre, los escalofríos, la pesadez, se arremolinan las ideas, como desasidas de la mente, ahora endebles, luego torpes, enredadas, siempre infructuosas en la interpretación de una novela que, de tan previsible, resbala de las manos... y es que hoy -ten cuidado con la ironía, algún día se volverá en tu contra-, impedido para deletrear siquiera el temblor de la espléndida luz que reina sobre patios y galerías, aletea en ti el temor al momento en que la existencia apenas sea agonía, lucha inmisericorde por un día más de dolor; en que agotados afectos, emociones y argucias -supernova espiritual reintegrada al cosmos de la materia-, te des de bruces con la única verdad: la misma que a su vez aguarda al gato que, a escasos metros de tu escuálido dramón, se tiende cuan largo es sobre las tejas de la finca vecina, y en cuyo porte abúlico pero augusto -viva imagen de la pachorra cósmica-, intuyes una lección para la que todavía no estás preparado.

Norfeu

porque conviene andar voto avizor...

travesía del golfo de Roses, con viento de gregal y mar rizada, bajo un cielo raso de un azur sin matices, prístino. sentado en cubierta, sobrellevo los repizcos del sol primero, mientras sincronizo mi conciencia con el reloj sin manecillas del oleaje. sin ánimo para enfrentar la visión abisal del mar abierto, oteo a babor la vibrátil sucesión de playas, dunas y pinos, y los perfiles apenas intuidos de Empúries, Sant Martí o Roses, con no menor arrobo que aquellos mercaderes foceos que bendijeron a sus dioses al avistar esta costa virgen.

pegado al cabo Norfeu, un colosal gato tendido vela la navegación desde los tiempos de Orfeo. con pétreo celo mineral, da fe de mi perpetua vacilación, por la que, varado en la insalvable tensión entre lo voltario y lo razonable, lo obsesivo y lo intolerable, apenas puedo oponer mi perplejidad a la oleada de revanchismo cínico y mendaz, a la desvergonzada ceremonia del encarnizamiento camuflado de determinación, que amenaza con abocar a nuestra sociedad al naufragio. ¿pero cómo sortear, amigo gato, los farallones de la apatía o la resignación?

L'Escala

s'entaula el garbí i L'Escala, sota la calitja, esdevé gavina ajaguda, amoixada pels salins esclats de la llum i l'onatge. a horabaixa, la gernació ressegueix els carrers estrets i costeruts, i s'emmiralla embadalida en un bigarrat còctel de ritmes: uns, enyor de goigs autòctons; d'altres, de més cosmopolites. qui recorda ara l'hivern, aquella estança antiga sobtadament esbatanada per la tramuntana?

la vida lenta

la vida és un somni envoltat de malsons.

febrícula, carraspera, sequedad bucal, congestión nasal, sopor... y La vida lenta, de Josep Pla, que retomo con interés redoblado. dos horas desde el positivo en el test de antígenos y la baja para cuatro días, una tomadura de pelo. rueda pendiente abajo la tarde de un jueves de piel cenicienta. cena frugal, tan solo un bocado antes de adentrarme en la bocacalle del sueño.

viernes. noche intranquila, con pesadillas vívidas que, aunque exentas de angustia, me obligan a hidratarme como nunca. una vez levantado, maldigo el inesperado corte en el suministro del agua. mientras me sirvo el desayuno, hoy extrañamente desabrido -el zumo de naranja, una traición-, el martillo mecánico rompe la mañana. flojedad muscular y mental. sin ganas de nada, subo a la mansarda y me desplomo sobre el sillón. a través del tragaluz, contemplo el cielo claro, fraternal, irresistible, y resoplo. ¿de dónde surgen las fuerzas para afrontar el diario consumirse en la nada? entorpecido para una mínima representación mental de los paisajes, personajes y adjetivos ofrecidos por Pla, cierro el libro y pergeño en el móvil unas notas sueltas, el diario de un don nadie más reventado que enfermo.

Portbou

el tren deja atrás el túnel y su traqueteo se agota lánguidamente bajo la colosal marquesina de hierro y vidrio de la estación. después de tantos años, Ω se abandona a la monumentalidad del espacio -pronto escamoteada por la sorda algarabía de la docena escasa de pasajeros-. luego cruza el vestíbulo desierto, desciende la escalinata ante la que se abre la población y, sin prisa por presentarse en el hotel, sube hasta la iglesia de Santa María, desde cuya explanada contempla la panorámica de la bahía. de su callejear preliminar anota los siguientes detalles: las continuas pendientes de una trama urbana ya de por sí apretada y alambicada; lo abigarrado y trasnochado de viviendas y comercios; los cascos desarbolados del antiguo ayuntamiento o el hotel Portbou. por lo demás, perplejo ante la carencia de recuerdos visuales de su primera visita, decide prolongar su estancia dos días más.