i què hi fa que avui el temps no acompanyi, que el cel s'adeliti en la seva tèrbola opacitat i, entre ràfegues irades, lletregi plugims que indisposen els ossos! t'hauries estimat més una nit estival, amb els cambrers brunzint per les terrasses davant l'assedegada impaciència de la clientela? un migdia lluent de flors i violes, arrossegat per la multitud en el seu pelegrinatge per espais i actuacions? o potser un capvespre de desembre, embadalit com un nen davant l'avet nadalenc coronat de garlandes lluminoses arribades dels quatre cantons de la plaça? hauria canviat la sensació de ser sota els efectes d'una singular pulsió gravitacional?
plaça Nova de Palafrugell, el centre d'un món més intuït que experimentat. no sembla pas estrany que en aquest indret tan comunal que no acull cap temple, ajuntament o banc, botó de camins que porten, a través de pinedes i suredes, de terres de conreu i prats esquitxats de ginesta, rosella, campaneta o dent de lleó, fins a enclavaments mariners (Calella, Llafranc o Tamariu), interiors (Llofriu o Ermedàs) o mítics (el jaciment indiget, l'ermita i el far de Sant Sebastià), hom senti a flor de pell la junció entre el somni i l'acció, el seny i la disbauxa, l'onatge del mar i el dels camps batuts per la tramuntana. satisfet l'anhel d'una geografia mesurada amb els peus i la mirada, en una de les cadires de vímet arrimada a la façana del Fraternal, el temps escura cafè i cigarreta mentre gaudeix de quanta agitació es genera en nom seu.
nostàlgia de passavolant: després de fer un mos al ja desaparegut Pingüins i de voltar sota el ferro roent de l'agost per Cavallers i els carrerons entorn de Sant Martí, decidires arrecerar-te en aquella mena de casino-ateneu d'aire neoclàssic que, amb la seva entrada i finestrals imponents, el balcó corregut de forja amb portes amb arc de mig punt i el nom (Centre Fraternal) esgrafiat en grana, havia atret la teva atenció mentre dinaves. tot un aire institucional que es diluïa a l'interior en significatiu eclecticisme entre el modern (l'enreixat metàl·lic del sostre d'on penjava un cosmos de pantalles de lli) i l'antic (la tribuna amb l'anagrama del centre -una encaixada de mans- sobre la barra de llargada generosa, però sense tamborets). una amalgama que s'estenia als murs, on els retrats femenins de Modest Cuixart i les geometries de Tano Pisano convivien sense discòrdia amb el centenar llarg de caricatures de socis del centre -obra de Miquel Ros- que atapeïen la paret del fons. però cap d'aquests detalls podia eclipsar la irreal experiència sobrevinguda d'un silenci transparent, mineral, gairebé d'alabastre, que amplificat per la inusual amplària de la sala, la minsa i taciturna clientela i la claror que desbordava els finestrals, retornaven els ecos d'una lentitud antiga, apresa i estimada, però a la fi menystinguda. temorós de cometre el sacrilegi de trencar tan idíl·lica quietud, passà una bona estona abans que el cambrer no reparés en tu i deixés les copes que estava eixugant per atendre't.
és opinió generalitzada que el Fraternal ha viscut temps millors, una decadència ja insinuada per Josep Pla quan contraposava aquella "àgora de Palafrugell" de la seva joventut amb el Centre de finals dels seixanta, on havia deixat d'anar. per descomptat, és d'imaginar que aquesta tendència imparable es perllongarà fins a la fi dels temps i que el Frater -com col·loquialment l'anomena el jovent d'ara-, continuarà enfonsant-se en l'oceà de les nostàlgies de successius nàufrags de passats tan mitificats com mistificats, sovint recolzades en el cèlebre vers de Manrique o en el si no fos més planyívol.
llegint una mica d'ací i d'allà, no sembla fàcil separar la realitat de la llegenda a l'hora d'establir la gènesi del Fraternal, malgrat que és gairebé indubtable la filiació francmaçona, demostrable tant pel nom i l'emblema com per la presència d'un curiós cap de lleó esculpit a l'angle exterior de l'edifici. si ens atenim als estatuts, aquests ens parlen d'una societat transversal -a diferència del veí Mercantil, l'exclusiu casino dels senyors-, si bé amb una notable presència de treballadors del suro (els tapers) entre els associats; com també d'un marcat compromís cultural, amb la llibertat de pensament per bandera. així mateix, Pla rememora en El meu país les seves tertúlies "d'inspiració permanentment progressista" on "es pontificava d'una manera tan impressionant, que hi havia qui per assistir-hi hauria fet un homicidi", i posa l'accent en la cridòria, la incomoditat, l'ambient carregat pel fum del tabac i l'olor rància a pixats i suor, i -ai las!- el cafè més aviat fluix, detall gens trivial que potser justificaria la invenció del famós cremat, que un altre escriptor local, Bepes, situa a la sala de prendre. de totes maneres, és innegable que devia tractar-se d'un racó de món apassionant, on més enllà de les tertúlies, el dòmino o el canari -o fins i tot, els mítings i les timbes-, hom gaudia al teatre adjacent de funcions, pel·lícules, concerts i balls electritzants. un esperit encara present avui sota formes més assossegades, com la programació de xerrades, presentacions i recitals o els cursos de sardanes o botifarra, i que amb prou feines ret homenatge a la vella rauxa a l'esperada quina nadalenca (14, agafa un cagarro i esmorza; 69, casats i llaminers, del dret i del revés, per dalt i per baix, el verro!), on per poc important que resulti el guany davant el plaer del joc o el fet de sentir-se partícip del ritual, mai es perdona la més petita errada a l'hora de cantar "quina".
(continuarà)
(versión en castellano)
¡y qué más da que hoy el tiempo no acompañe, que el cielo se deleite en su turbia opacidad y, entre ráfagas airadas, deletree lloviznas que indisponen los huesos! ¿habrías preferido una noche estival, con los camareros zumbando por las terrazas ante la sedienta impaciencia de la clientela? ¿un mediodía brillante de flors y violes, arrastrado por la multitud en su peregrinación por espacios y actuaciones? ¿o quizá un atardecer de diciembre, embobado como un niño ante el abeto navideño coronado de guirnaldas luminosas llegadas de las cuatro esquinas de la plaza? ¿habría cambiado en algo la sensación de estar bajo los efectos de una singular pulsión gravitacional?
plaza Nova de Palafrugell, el centro de un mundo más intuido que experimentado. no parece extraño que en este lugar tan comunal que no acoge ningún templo, ayuntamiento o banco, cubo de caminos que llevan, a través de pinares y alcornocales, de tierras de labranza y prados salpicados de retama, amapola, campanilla o diente de león, hasta enclaves marineros (Calella, Llafranc o Tamariu), interiores (Llofriu o Ermedàs) o míticos (el yacimiento indigeta, la ermita y el faro de San Sebastián), uno sienta a flor de piel la unión entre el sueño y la acción, la cordura y el desenfreno, el oleaje del mar y el de los campos batidos por la tramontana. satisfecho el anhelo de una geografía medida con los pies y la mirada, en una de las sillas de mimbre arrimada a la fachada del Fraternal, el tiempo apura café y cigarrillo mientras disfruta de cuanta agitación se genera en su nombre.
nostalgia de viajero: después de tomar un bocado en el ya desaparecido Pingüins y de deambular bajo el hierro al rojo de agosto por Cavallers y las callejuelas en torno a Sant Martí, decidiste resguardarte en aquella especie de casino-ateneo de aire neoclásico que, con su entrada y ventanales imponentes, el balcón corrido de forja con puertas con arco de medio punto y el nombre (Centro Fraternal) esgrafiado en grana, había atraído tu atención mientras almorzabas. todo un aire institucional que se diluía en el interior en significativo eclecticismo entre lo moderno (el enrejado metálico del techo del que colgaba un cosmos de pantallas de lino) y lo antiguo (la tribuna con el anagrama del centro -un apretón de manos- sobre la barra de longitud generosa, pero sin taburetes). una amalgana que se extendía a los muros, donde los retratos femeninos de Modest Cuixart y las geometrías de Tano Pisano convivían sin discordia con el centenar largo de caricaturas de socios del centro -obra de Miquel Ros- que abarrotaban la pared del fondo. pero ninguno de estos detalles podía eclipsar la irreal experiencia sobrevenida de un silencio transparente, mineral, casi de alabastro, que amplificado por la inusual amplitud de la sala, la escasa y taciturna clientela y la claridad que desbordaba los ventanales, devolvían los ecos de una lentitud antigua, aprendida y querida, pero finalmente menospreciada. temeroso de cometer el sacrilegio de romper tan idílica quietud, pasó un buen rato antes de que el camarero reparara en ti y dejara las copas que estaba secando para atenderte.
es opinión generalizada de que el Fraternal ha vivido tiempos mejores, una decadencia ya insinuada por Josep Pla cuando contraponía aquella "ágora de Palafrugell" de su juventud con el Centro de finales de los sesenta, al que había dejado de ir. por supuesto, es de imaginar que esta tendencia imparable se prolongará hasta el fin de los tiempos y que el Frater -como coloquialmente le llama la juventud de ahora-, continuará hundiéndose en el océano de las nostalgias de sucesivos náufragos de pasados tan mitificados como mistificados, a menudo apoyados en el célebre verso de Manrique o en el si no fuera más lastimero.
leyendo un poco aquí y allá, no parece fácil separar la realidad de la leyenda a la hora de establecer la génesis del Fraternal, aunque es casi indudable la filiación francmasona, que se demuestra tanto por el nombre y el emblema como por la presencia de una curiosa cabeza de león esculpido en el ángulo exterior del edificio. si nos atenemos a los estatutos, estos nos hablan de una sociedad transversal –a diferencia del vecino Mercantil, el exclusivo casino de los señores–, si bien con una notable presencia de trabajadores del corcho entre los asociados; así como un marcado compromiso cultural, con la libertad de pensamiento por bandera. asimismo, Pla rememora en El meu país sus tertulias "de inspiración permanentemente progresista" donde "se pontificaba de una manera tan impresionante, que había quien para asistir habría hecho un homicidio", y pone el acento en el griterío, la incomodidad, el ambiente cargado por el humo del tabaco y el olor rancio a meados y sudor, y ¡ay!- el café más bien flojo, detalle nada trivial que quizás justificaría la invención del famoso cremat, que otro escritor local, Bepes, sitúa en la sala de tomar. de todas formas, es innegable que debía tratarse de un rincón de mundo apasionante, donde más allá de las tertulias, el dominó o el canario -o incluso, los mítines y las timbas-, se disfrutaba en el teatro adyacente de funciones, películas, conciertos y bailes electrizantes. un espíritu aún presente hoy bajo formas más sosegadas, como la programación de charlas, presentaciones y recitales o los cursos de sardanas o manilla catalana, y que apenas rinde homenaje al antiguo desmadre en el esperado bingo navideño (14, coge una mierda y merienda; 69, casados y golosos, del derecho y del revés, por arriba y por abajo, ¡el verraco!), donde por poco importante que resulte la ganancia ante el placer del juego o el hecho de sentirse partícipe del ritual, nunca se perdona el menor error a la hora de cantar "bingo".
(continuará)
No hay comentarios:
Publicar un comentario