i què hi fa que avui el temps no acompanyi, que el cel s'adeliti en la seva tèrbola opacitat i, entre ràfegues irades, lletregi plugims que indisposen els ossos! t'hauries estimat més una nit estival, amb els cambrers brunzint per les terrasses davant l'assedegada impaciència de la clientela? un migdia lluent de flors i violes, arrossegat per la multitud en el seu pelegrinatge per espais i actuacions? o potser un capvespre de desembre, embadalit com un nen davant l'avet nadalenc coronat de garlandes lluminoses arribades dels quatre cantons de la plaça? hauria canviat la sensació de ser sota els efectes d'una singular pulsió gravitacional?
plaça Nova de Palafrugell, el centre d'un món més intuït que experimentat. no sembla pas estrany que en aquest indret tan comunal que no acull cap temple, ajuntament o banc, botó de camins que porten, a través de pinedes i suredes, de terres de conreu i prats esquitxats de ginesta, rosella, campaneta o dent de lleó, fins a enclavaments mariners (Calella, Llafranc o Tamariu), interiors (Llofriu o Ermedàs) o mítics (el jaciment indiget, l'ermita i el far de Sant Sebastià), hom senti a flor de pell la junció entre el somni i l'acció, el seny i la disbauxa, l'onatge del mar i el dels camps batuts per la tramuntana. satisfet l'anhel d'una geografia mesurada amb els peus i la mirada, en una de les cadires de vímet arrimada a la façana del Fraternal, el temps escura cafè i cigarreta mentre gaudeix de quanta agitació es genera en nom seu.
