 |
| Cases d’Olot, J. M. Vayreda i Canadell |
a vegades, tot vagant pel nucli antic o l'eixample, pels parcs frondosos, la ribera del Fluvià o els voltants bucòlics, hom té la impressió que Olot no existeix, almenys no amb els contorns i racons d'una ciutat qualsevol. les seves façanes són somnis nascuts d'un pinzell i una paleta; les converses, cants corals delejats pels ocells; cada gest, un monòleg damunt l'escenari; el més quotidià dels quefers, una talla en moviment. en aquests carrers on s'esborren els mapes, hom esmicola les molles del seu temps mentre es deixa endur, captivat i en silenci, pels capricis de la creació i la bellesa en estat pur.
es dirà que hom exagera, que potser -pobre pixapins empatxat de verd!- ha alleugerit massa el porró mentre es lliurava a un esplèndid esmorzar de forquilla; o que tal vegada és víctima d'algun trastorn associat als volcans sobre els quals s'alça la vila. bestieses que, per descomptat, mai no diria qui ha gaudit de la màgia de les festes del Tura i el ball dels gegants, nans i cavallets; de la sensació de temps detingut que sobrevé en comprar a les botigues al voltant de la plaça Major o a les parades del Firal en dilluns de mercat; del plaer d'anar a la descoberta de la petjada modernista o de les escultures disseminades per tot el traçat urbà; de tafanejar entre les obres exposades a la Fira del Dibuix sota les voltes de la plaça Clarà; o d'endinsar-se, quadre a quadre, a través de les sales del Museu de la Garrotxa, per camins que, entre ombries boscoses, rierols o aiguamolls, porten a les fonts de la Moixina, la Deu, Sant Roc o les Tries, tot sentint-se alhora espectador i figura d'un llenç que mai morirà.
