Olot

Cases d’Olot, J. M. Vayreda i Canadell

Olot és la ciutat amb més artistes per

quilòmetre quadrat i per habitant del món.

(creença popular, possiblement certa)

a vegades, tot vagant pel nucli antic o l'eixample, pels parcs frondosos, la ribera del Fluvià o els voltants bucòlics, hom té la impressió que Olot no existeix, almenys no amb els contorns i racons d'una ciutat qualsevol. les seves façanes són somnis nascuts d'un pinzell i una paleta; les converses, cants corals delejats pels ocells; cada gest, un monòleg damunt l'escenari; el més quotidià dels quefers, una talla en moviment. en aquests carrers on s'esborren els mapes, hom esmicola les molles del seu temps mentre es deixa endur, captivat i en silenci, pels capricis de la creació i la bellesa en estat pur.

es dirà que hom exagera, que potser -pobre pixapins empatxat de verd!- ha alleugerit massa el porró mentre es lliurava a un esplèndid esmorzar de forquilla; o que tal vegada és víctima d'algun trastorn associat als volcans sobre els quals s'alça la vila. bestieses que, per descomptat, mai no diria qui ha gaudit de la màgia de les festes del Tura i el ball dels gegants, nans i cavallets; de la sensació de temps detingut que sobrevé en comprar a les botigues al voltant de la plaça Major o a les parades del Firal en dilluns de mercat; del plaer d'anar a la descoberta de la petjada modernista o de les escultures disseminades per tot el traçat urbà; de tafanejar entre les obres exposades a la Fira del Dibuix sota les voltes de la plaça Clarà; o d'endinsar-se, quadre a quadre, a través de les sales del Museu de la Garrotxa, per camins que, entre ombries boscoses, rierols o aiguamolls, porten a les fonts de la Moixina, la Deu, Sant Roc o les Tries, tot sentint-se alhora espectador i figura d'un llenç que mai morirà.

però quin és l'origen d'aquesta relació tan íntima entre art i geografia? fou l'encanteri irresistible de pastures, rieres, rouredes i terres de conreu el que portà Joaquim Vayreda o Josep Berga -fundadors de l'anomenada Escola d'Olot- a l'exercici de la pintura? o tal vegada foren els seus olis els que ensenyaren a contemplar, comprendre i estimar un paisatge inseparable de l'ésser garrotxí? que l'innovador recurs al plenairisme, la pinzellada lliure o la modulació lírica del color en la plasmació de boires i crepuscles es posés, a les seves mans, al servei d'un costumisme místic tradicionalista -molt del gust no tan sols de la burgesia barcelonina finisecular, sinó dels propietaris de masies, fondes, consultes mèdiques o galeries d'art de tot el Principat-, no deixa de ser el nus gordià que tot artista olotí ha d'afrontar: nodrir-se d'una tradició -on també s'inclou la imatgeria religiosa-, davant la qual el primer pas ineludible és la seva radical reformulació.

després de la sesta, com és preceptiu quan declina l'agost, l'aire humit sacseja el brancatge i la vall s'omple de núvols que, a mesura que s'acosten amb la seva amenaça retronant, tenyeixen la tarda de gris. quan esclata l'aiguat i irromp la calamarsa, Olot fa honor al seu sobrenom d'orinal del cel i un calfred remou l'ànima, com si la ganivetada meteorològica -a la manera dels talls de Lucio Fontana- hagués fet aflorar alguna realitat oculta, finalment alliberada de la tensió del llenç.

Deixalles, de Frederic Comellas

i que, ben mirat, potser té a veure amb una història que, lluny de ser idíl·lica, s'ha bastit sobre sismes, epidèmies, guerres, exilis, repressió i alguns titulars a la crònica de successos. perquè Olot, per descomptat, existeix: en la degradació del nucli antic i l'amenaça al seu patrimoni natural, en la inquietud dels grans pel món que heretarà el jovent, en els murs que s'eleven sense necessitat de maons, en el neguit de qui viu en una gàbia i tem perdre-la, en la mirada encallida de qui treballa rodejat de mort, en les passions resseques i l'eco dels passos a les voreres de l'hivern, en la solitud de qui compta els anys pels absents, en l'angoixa de qui busca Déu en un box d'urgències...

gent afable, discreta i ferma, orgullosa de les seves mans i la seva terra, que plogui o faci sol, mira de tirar endavant sense rondinar ni vantar-se'n, i que quan l'arc de Sant Martí anuncia la seva promesa sobre l'horitzó, agrada de conversar amb la natura mentre dibuixa amb els ulls el cant del pit-roig.

Versión en castellano:

Olot es la ciudad con más artistas por

kilómetro cuadrado y por habitante del mundo.

(creencia popular, posiblemente cierta)

a veces, vagando por el casco viejo o el ensanche, por los parques frondosos, la ribera del Fluvià o los alrededores bucólicos, uno tiene la impresión de que Olot no existe, al menos no con los contornos y rincones de una ciudad cualquiera. sus fachadas son sueños nacidos de un pincel y una paleta; las conversaciones, cantos corales anhelados por los pájaros; cada gesto, un monólogo sobre el escenario; el más cotidiano de los quehaceres, una talla en movimiento. en estas calles donde se borran los mapas, uno desmiga su tiempo mientras se deja llevar, cautivado y en silencio, por los caprichos de la creación y la belleza en estado puro.

se dirá que uno exagera, que quizá -¡pobre urbanita empachado de verde!- ha aligerado demasiado el porrón mientras se entregaba a un espléndido desayuno de tenedor; o que tal vez es víctima de algún trastorno asociado a los volcanes sobre los cuales se levanta la villa. majaderías que, por supuesto, nunca diría quién ha disfrutado de la magia de las fiestas del Tura y el baile de los gigantes, enanos y caballitos; de la sensación de tiempo detenido que sobreviene al comprar en las tiendas alrededor de la plaza Major o en los puestos del Firal en lunes de mercado; del placer de ir al descubrimiento de la huella modernista o de las esculturas diseminadas por todo el trazado urbano; de curiosear entre las obras expuestas en la Feria del Dibujo bajo los soportales de la plaza Clarà; o de adentrarse, cuadro a cuadro, a través de las salas del Museo de la Garrotxa, por caminos que, entre umbrías boscosas, riachuelos o humedales, llevan a las fuentes de la Moixina, la Deu, Sant Roc o les Tries, sintiéndose a la vez espectador y figura de un lienzo que nunca morirá.

¿pero cuál es el origen de esta relación tan íntima entre arte y geografía? ¿fue el hechizo irresistible de pastos, rieras, robledos y labrantíos el que empujó a Joaquim Vayreda o Josep Berga -fundadores de la llamada Escuela de Olot- al ejercicio de la pintura? ¿o tal vez fueron sus óleos los que enseñaron a contemplar, comprender y estimar un paisaje inseparable del ser de la Garrotxa? que el innovador recurso al plenairismo, la pincelada libre o la modulación lírica del color en la plasmación de nieblas y crepúsculos se pusiera, en sus manos, al servicio de un costumbrismo místico tradicionalista -muy del gusto no tan solo de la burguesía barcelonesa finisecular, sino de los propietarios de masías, fondas, consultas médicas o galerías de arte de todo el Principado-, no deja de ser el nudo gordiano que todo artista olotino tiene que afrontar: nutrirse de una tradición -en la que también se incluye la imaginería religiosa-, ante la cual el primer paso ineludible es su radical reformulación.

a media tarde, como es preceptivo cuando declina el agosto, el aire húmedo sacude el ramaje y el valle se llena de nubes que, a medida que se acercan con su amenaza retumbante, tiñen la tarde de gris. cuando estalla el chaparrón e irrumpe el granizo, Olot hace honor a su sobrenombre de orinal del cielo y un escalofrío remueve el alma, como si la cuchillada meteorológica -a la manera de los cortes de Lucio Fontana- hubiera hecho aflorar alguna realidad oculta, finalmente liberada de la tensión del lienzo.

y que,  de hecho, quizá tenga que ver con una historia que, lejos de ser idílica, se ha construido sobre seísmos, epidemias, guerras, exilios, represión y algunos titulares en la crónica de sucesos. porque Olot, por supuesto, existe: en la degradación del núcleo antiguo y la amenaza a su patrimonio natural, en la inquietud de los mayores por el mundo que heredarán los jóvenes, en los muros que se elevan sin necesidad de ladrillos, en la desazón de quien vive en una jaula y teme perderla, en la mirada encallecida de quien trabaja rodeado de muerte, en las pasiones resecas y el eco de los pasos en las aceras del invierno, en la soledad de quien cuenta los años por los ausentes, en la angustia de quien busca a Dios en un box de urgencias...

gente apacible, discreta y entera, orgullosa de sus manos y su tierra, que llueva o haga sol, mira de salir adelante sin refunfuñar ni ufanarse, y que cuando el arcoíris anuncia su promesa sobre el horizonte, gusta de conversar con la naturaleza mientras dibuja con los ojos el canto del petirrojo.