onades de Calella

el primer que s'esvaeix en sortir del túnel és la boira de la por, anihilada en un mar de llum encegadora. nedador de la foscor, no hi oposis resistència, obre els ulls per sentir com les petjades s'omplen d'oblit. només qui percebi d'una volada l'escalfor de l'alba i de la vesprada, qui ho comprengui tot sense saber-ne res, tornarà a l'aigua.

neda i es capbussa com mai, lliurant-se a l'onatge amb el mateix delit agosarat d'aquelles primeres braçades que cercaven les mans de la mamà. quan, trèmuls de joia, se li adormen els músculs, la salabror d'una cançó antiga llisca arrissada entre l'escuma dels llavis. cabells, òrgans i batecs esdevenen algues, aletes, valves a resguard de la gavina del temps. alliberada del brogit de l'angoixa i el ressentiment, la consciència flueix tendra, líquida...