tardes tardorals, capvespres desfilats sota la pluja, fosca que fa basarda. i aquest maleït cos -buirac de dolors i calfreds- clamant un respir tothora. calen nervis d'acer, sentiments oliosos, intuïcions de paper per calar foc a tot abans no se'ns emporti la parca per pur avorriment.
Begur blau blues, buidem el bagul per uns dies en aquesta vila d'una quietud sense controvèrsia, somiada, subtil, pensívola, definitivament ensopida. guies del passat, miradors, escales i carrerons costeruts ens inicien en els seus enigmes: un castell derruït, diverses torres de defensa, una església amb un pedrís inacabable, les petjades d'un poeta (Joan Vinyoli) i una bailaora (Carmen Amaya), i per descomptat, el seu valuós conjunt de cases d'indians, algunes d'elles reconvertides en petits hotels amb un encant, si més no, força respectuós amb la història i el confort del viatger. quan als merlets de la fortalesa resseguim amb la mirada l'arc que, naixent a les viles de Palafrugell i Palamós, s'estén pel massís del Montgrí, els arrossars de Pals i la costa empordanesa des de les Medes fins a Norfeu, se'ns fa palès l'afortunat símil de l'indret amb el botó d'una roda. "el camí més llarg és el que porta a un mateix", em xiuxiueges inspirada en el precís instant que els núvols s'ajupen per acaronar-te i regalar-te una pau revifadora, de connexió i retrobament amb el teu jo més íntim.
