Canyet

a Núria, per la inspiració

 

[...] La nostra època és molt millor.

Dèiem. Ni una epidèmia, ni el fil d'una espasa

Ens persegueix, per què doncs mirar cap enrere.

(C. Miłosz)

ara que els dies s'escurcen i les presses s'apropien de tots els trens, que les ombres es vessen en una tebior inevitable i severa, trobem plaent contemplar -sense recança ni nostàlgia- les imatges de l'insòlit, fat, irreal, últim estiu. i aturar-nos en una -amb tu a la sendera flanquejada de xiprers que puja a l'ermita de Sant Climent-, cimbell delectós per a l'evocació dels camins somiats i de l'intercanvi compartit de memòries i vivències heretades o pròpies: el fred calcari a les mans del besavi camí de la impremta; el casament dels pares i la fotografia familiar davant la creu de Montigalà; els refilets dels canaris i la migdiada dels diumenges a l'ombra de la morera; les festes de l'arbre a Sant Onofre; les estades de silenci i la lectura dels clàssics sota les voltes del claustre de Sant Jeroni... estampes que ens parlen de l'incessant flux de la vida, del seu somni, passant com un llibre de mà en mà.

sota la breu però solemne pineda davant la rònega ermita de la Miranda, al bell mig de la polsegosa garriga de la vall de Betlem, o en el torrent que porta entre pollancres a la amagada font de ca l'Amigó, ens deixàvem enredar per la il·lusió d'un paradís més enllà del dolor i del temps. ¿potser ens estàvem atansant, després dels mesos de confinament, cap a una al·lucinació sortida de la distància social i el forçós viatge interior? un cop restablerta la marxa, reverberaven entre les nostres passes els ressons d'altres vides amb l'ànima sembrada a terra, que ni l'abandó dels camps ni els incendis ni les males herbes havien fet callar.

ressons d'un temps en què el sol i el toc de les campanes reglaven l'existència. vides, a ulls nostres, posseïdores d'una calmosa però fal·laç eternitat, captiva d'epidèmies i males collites. dones i homes de masies, vinyes i safareigs, de ben segur d'un parlar concís i planer (amb prou feines es pelen les paraules perquè la seva polpa es reserva per als dies de festa i el ball a l'Oliva). hi havia quelcom què els tragués la son? renegaven, feien broma, es prenien seriosament a sí mateixos? quin sentit tenien per a ells el foc, l'horitzó, l'amistat o la paraula? feien seus -potser sense conèixer-los- els coneguts versos de Manrique?

em preguntes si aquest inesperat interès pels canyetaires és la rèplica al repte narratiu que em plantejares el darrer cap de setmana. el cert és que, ara que l'any s'esvaeix entre embromats, i el recel i la por tornen a esquarterar l'aire que respirem, el record m'empeny a tornar a aquella casa de gruixuts murs emblanquinats: a la seva planta baixa amb llar de foc en comptes de fogons, un esmorteït retrat familiar i una bombeta nua penjada del sostre; a l'hort annex on ell pelava les canyes tallades a la riera, mentre ella preparava amb l'aixada els solcs per al reg; a l'instant en què, un cop calmada la set de la terra, s'arribaven fins al pou per refrescar-se i deixar morir la tarda al costat de la bassa.

VERSIÓN EN CASTELLANO:

[...] Nuestra época es mucho mejor.

Decíamos. Ni una epidemia, ni el filo de una espada

Nos persigue, por qué pues mirar hacia atrás.

(C. Miłosz)

ahora que los días se acortan y las prisas se adueñan de todos los trenes, que las sombras se efunden en una tibieza irremediable y severa, resulta grato contemplar -sin pesar ni nostalgia- las imágenes del insólito, desabrido, irreal, último verano. y detenerse en una -contigo en el sendero flanqueado de cipreses que sube a la ermita de Sant Climent-, señuelo delicioso para la evocación de los caminos vagados y soñados, y del intercambio compartido de memorias y vivencias heredadas o propias: el frío calcáreo en las manos del bisabuelo camino de la imprenta; la boda de los padres y la fotografía familiar frente a la cruz de Montigalà; el trino de los canarios y la siesta de los domingos a la sombra de la morera; las fiestas del árbol en Sant Onofre; las estadías de silencio y la lectura de los clásicos bajo las bóvedas del claustro de Sant Jeroni... estampas que nos hablan del incesante flujo de la vida, de su ensueño, pasando como un libro de mano en mano.

bajo la breve pero solemne pineda frente a la asolada ermita de la Miranda, en medio de la polvorienta garriga del valle de Betlem, o en la torrentera que lleva entre chopos a la escondida fuente de ca l'Amigó, nos dejábamos engatusar por la ilusión de un edén más allá del dolor y del tiempo. ¿nos estábamos quizá escorando, tras los meses de confinamiento, hacia una alucinación surgida de la distancia social y el forzoso viaje interior? al proseguir la marcha, resonaban con nuestro pasos los ecos de otras vidas con el alma moldeada en tierra, que ni el abandono de los campos ni los incendios ni las malas hierbas habían conseguido acallar.

ecos de un tiempo en el que el sol y el tañer de las campanas reglaban la existencia. vidas, a ojos nuestros, dueñas de una pausada como falaz eternidad, forzada prisionera de epidemias y malas cosechas. mujeres y hombres en masías, viñedos y lavaderos, que conjeturas de un hablar conciso y quedo (apenas se mondan las palabras porque su pulpa se reserva para los días de fiesta y el baile en l'Oliva). ¿había algo qué les quitara el sueño? ¿renegaban, bromeaban, se tomaban en serio a sí mismos? ¿qué sentido tenían para ellos el fuego, el horizonte, la amistad o la palabra? ¿hacían suyos -tal vez sin conocerlos- los versos de Manrique?

me preguntas si este inesperado interés por los cañetenses es la réplica al desafío narrativo que me plantearas el pasado fin de semana. lo cierto es que, ahora que se disipa el año entre nublos, y el recelo y el temor vuelven a cuartear el aire que respiramos, el recuerdo me empuja de vuelta a aquella casa de gruesos muros encalados: a su planta baja con hogar en lugar de fogones, un desvaído retrato familiar y una bombilla desnuda colgando del techo; al huerto anexo donde él pelaba las cañas cortadas en la riera, mientras ella preparaba con la azada los surcos para el riego; al instante en que, una vez calmada la sed de la tierra, se llegaban hasta el pozo para refrescarse y dejar morir la tarde junto a la alberca.