L'Escala

s'entaula el garbí i L'Escala, sota la calitja, esdevé gavina ajaguda, amoixada pels salins esclats de la llum i l'onatge. a horabaixa, la gernació ressegueix els carrers estrets i costeruts, i s'emmiralla embadalida en un bigarrat còctel de ritmes: uns, enyor de goigs autòctons; d'altres, de més cosmopolites. qui recorda ara l'hivern, aquella estança antiga sobtadament esbatanada per la tramuntana?

dues torres i un cargol guarden la població escortats per les catorze gàrgoles de l'església. a la Platja, des de primera hora, prenen posicions els escalencs de tota la vida, fixant amb gandules, para-sols i tovalloles el solar que heretaran els nets vora el migdia. a qui para l'orella li arriben, entre les inevitables xafarderies, sucoses recomanacions per gaudir dels costums i la gastronomia locals. sota el blau cendrós del cel, la ment s'esquerda, però la pell aguanta. cossos bronzejats com filets d'anxova, amb la felicitat tatuada a la cara, reblen cales i sorrals.

un ventijol sobtat alleuja la pesantor de l'aire. l'oliós espill del mar en calma, d'un intens quars verd, convida a la capbussada. braçada a braçada, un grup de visitants s'endinsen en els universos de Víctor Català i Josep Pla. la casa pairal, el Clos del Pastor, el mas de Cinc Claus, l'espai dedicat a l'Alfolí: mentre la porta al riquíssim món interior de Caterina Albert es manté incòlume, amb prou feines reconeixen els escenaris de l'aprenentatge de la solitud de Pla. car aquell temps d'esquenapelats, mestres d'aixa, teranyines i tavernes l'esbotzà una gropada molt més impetuosa que la que portà l'escriptor a refugiar-se a la vila per primera vegada: el turisme de masses. 

tanmateix, l'afany és aquí un concepte aeri, irreal, inaprehensible. hom enfila el llarg passeig litoral -que, a través de pinedes i tamarius, porta des d'Empúries fins a la fi dels temps- per desfer-se'n dels parracs del cinisme, el retret i el caprici. i quan, pacient com un corb marí, lliura els sentits a l'encís del Moll Grec, el mirador de les Coves, l'Illa Mateua o cala Montgó, omple les hores d'un buit deliciós, immers en el trencar de les onades a les roques, conscient que l'oscil·lació és l'ardit de l'immutable, i l'existència sols una escala en la travessia del no-res.

ningú arreplega ombres en el cementiri mariner. entre els emblanquinats nínxols anònims, la vida enlluerna la mort. sota l'omnipresent xiscle de les gavines, els morts tornen a somiar L'Escala.

Texto en castellano:

se entabla el lebeche y L'Escala, bajo la calima, deviene gaviota tendida, acariciada por los salinos destellos de la luz y el oleaje. por la tarde, la multitud recorre las calles estrechas y empinadas, y se refleja suspensa en un abigarrado cóctel de ritmos, unos añoranza de gozos autóctonos, otros más cosmopolitas. ¿quién recuerda ahora el invierno, aquella estancia antigua súbitamente abierta de par en par por la tramontana?

dos torres y un caracol guardan la población escoltados por las catorce gárgolas de la iglesia. en la Playa, desde primera hora, toman posiciones los escalenses de toda la vida, fijando con hamacas, sombrillas y toallas el solar que heredarán los nietos hacia el mediodía. a quien presta atención le llegan, entre los inevitables chismes, jugosas recomendaciones para disfrutar de las costumbres y la gastronomía locales. bajo el azul ceniciento del cielo, la mente se resquebraja, pero la piel aguanta. cuerpos bronceados como filetes de anchoa, con la felicidad tatuada en la cara, abarrotan calas y arenales.

una brisa repentina alivia la pesadez del aire. el oleoso espejo del mar en calma, de un intenso cuarzo verde, invita al chapuzón. brazada a brazada, un grupo de visitantes se adentran en los universos de Víctor Català y Josep Pla. la casa solariega, el Clos del Pastor, la masía de Cinc Claus o el espacio dedicado en el Alfolí: mientras la puerta al riquísimo mundo interior de Caterina Albert se mantiene incólume, apenas reconocen los escenarios del aprendizaje de la soledad de Pla. pues aquel tiempo de espaldapelados, carpinteros de ribera, traínas y tabernas se lo llevó un vendaval mucho más impetuoso que el que llevó al escritor a refugiarse en la villa por primera vez: el turismo de masas.

sin embargo, el afán es aquí un concepto aéreo, irreal, inaprensible. uno sigue el largo paseo litoral -que, a través de pinares y tamarindos, lleva desde Empúries hasta el fin de los tiempos- para deshacerse de los harapos del cinismo, el reproche y el capricho. y cuando, paciente como un cormorán, entrega los sentidos al hechizo del Muelle Griego, el mirador de las Cuevas, la Isla Mateua o cala Montgó, llena las horas de un vacío delicioso, inmerso en el romper de las olas en las rocas, consciente de que la oscilación es el ardid de lo inmutable, y la existencia, solo una escala en la travesía de la nada.

nadie recoge sombras en el cementerio marinero. entre los encalados nichos anónimos, la vida deslumbra a la muerte. bajo el omnipresente chillido de las gaviotas, los muertos vuelven a soñar con L'Escala.