 |
| Dedicatòria de Joaquim Comes |
Palamós en carnaval sota una escorça de núvols negres. mentre els vilatans -temorosos per la sort de la rua- guaiten el cel recercant brins de llum esfilagarsada, erro amunt i avall pels carrers estrets del nucli antic, parant orella a les converses sense tafanejar, capolant-les, removent-les, en va intent de desxifrar el sofregit del seus purs sons, la seva veritat marinera.
carrer Major, església de Santa Maria i la placeta de paviment maó i dibuix de bresca que dona al mirador sobre el port i la extensa badia. una vista, d'ordinari, d'una serenor lluminosa, que avui se'm fa estranyament inabastable, inquietant, atordidora. torno enrere i voltejo mandrós, incapaç d'orientar-me en aquest traçat amb pujades, racons i trencalls inesperats, on les dreceres són el cor del laberint i tot convida a fugir per les gateres de la imaginació: sí, ja havia estat aquí, en un temps en blanc i negre, en una cambra amb tocador, rentamans i galant de nit, potser sota la pell d'un jove viatjant noucasat, ajagut amb les pupil·les fixes en el sostre de la matinada mentre ella dorm plàcidament. a la vida -com a les novel·les- res no és nou, sinó tronat i mudadís a l'hora, i mai fruit de l'atzar.
