la crida

estiu a la Fageda. el fullatge suspès en l'aire, alleugerit del brancam. com fragments alats d'un poema retrobat en el verd cortinatge. l'esperit s'eleva quan hom s'endinsa en aquest temple de la natura erigit pel foc i l'aigua. espills de llum enlluernen la pupil·la, atrapada en la teranyina de la pura percepció.

avançades als pares, dues nenes s'agafen de la mà meravellades, confoses, dubtant d'entrar-hi. alienes al misteri, tanmateix res no les distreu de la remor de les fulles, que escolten amb el cor. és la crida de la Fageda, incitant-les a cridar en silenci mentre hi juguen a fet i amagar o aixequen una cabana amb secalls al cim d'un tossol. mentre aprenen -tant de bo- la més íntima melodia de la llibertat.

("la llamada": verano en la Fageda. el follaje suspendido en el aire, aligerado del ramaje. como fragmentos alados de un poema reencontrado en el verde cortinaje. el espíritu se eleva cuando uno se interna en este templo de la naturaleza erigido por el fuego y el agua. espejos de luz deslumbran la pupila, atrapada en la telaraña de la pura percepción. // avanzadas a sus padres, dos niñas se cogen de la mano maravilladas, confundidas, dudando de entrar. ajenas al misterio, sin embargo, nada las distrae del rumor de las hojas, que escuchan con el corazón. es la llamada de la Fageda, incitándolas a gritar en silencio mientras juegan al escondite o levantan una cabaña con ramas secas en la cima de un tossol. mientras aprenden -ojalá- la más íntima melodía de la libertad.)