Olot

Cases d’Olot, J. M. Vayreda i Canadell

Olot és la ciutat amb més artistes per

quilòmetre quadrat i per habitant del món.

(creença popular, possiblement certa)

a vegades, tot vagant pel nucli antic o l'eixample, pels parcs frondosos, la ribera del Fluvià o els voltants bucòlics, hom té la impressió que Olot no existeix, almenys no amb els contorns i racons d'una ciutat qualsevol. les seves façanes són somnis nascuts d'un pinzell i una paleta; les converses, cants corals delejats pels ocells; cada gest, un monòleg damunt l'escenari; el més quotidià dels quefers, una talla en moviment. en aquests carrers on s'esborren els mapes, hom esmicola les molles del seu temps mentre es deixa endur, captivat i en silenci, pels capricis de la creació i la bellesa en estat pur.

es dirà que hom exagera, que potser -pobre pixapins empatxat de verd!- ha alleugerit massa el porró mentre es lliurava a un esplèndid esmorzar de forquilla; o que tal vegada és víctima d'algun trastorn associat als volcans sobre els quals s'alça la vila. bestieses que, per descomptat, mai no diria qui ha gaudit de la màgia de les festes del Tura i el ball dels gegants, nans i cavallets; de la sensació de temps detingut que sobrevé en comprar a les botigues al voltant de la plaça Major o al mercat de dilluns al Firal; del plaer d'anar a la descoberta de la petjada modernista o de les escultures disseminades per tot el traçat urbà; de tafanejar entre les obres exposades a la Fira del Dibuix sota les voltes de la plaça Clarà; o d'endinsar-se, quadre a quadre, a través de les sales del Museu de la Garrotxa, per camins que, entre ombries boscoses, rierols o aiguamolls, porten a les fonts de la Moixina, la Deu, Sant Roc o les Tries, tot sentint-se alhora espectador i figura d'un llenç que mai morirà.

cuaderno de Inglaterra II, Londres

Sandy Cunningham, View of
St Paul's from Ludgate Hill

13 de julio. camino del hotel, maleta en ristre, tras descender del tren en la estación de Paddington. primeras impresiones de una ciudad en la que tanto he vivido sin haber puesto jamás el pie en ella. primer olor percibido, nada más bajar al andén del metro: el de las estaciones de mi infancia. ¿mera sugestión?

calor implacable. a pie de obra, sentados sobre una barrera New Jersey roja y blanca, un grupo de trabajadores aprovecha la sombra del andamiaje para almorzar. respondiendo a mi curiosidad, explicación de N sobre el origen de las mews, antiguas caballerizas reconvertidas en viviendas, como las situadas en la parte trasera del edificio. almuerzo en un café -Les Filles- cercano al hotel. ella, totalmente desbordada por la emoción del retorno tras casi once años de ausencia; yo, planteándome qué Londres nos espera, ¿el de sus recuerdos o alguna versión local del parque temático mundial tan en boga?

Kensington Gardens y Hyde Park. rodeados de una hierba mortecina, el Arco óseo de Henry Moore, la escultura de Peter Pan -eternamente rodeada de niños de todas las edades- y la fuente memorial de Diana, hoy sin agua. una luminosidad sin mácula tiñe de ensueño el paseo por el sendero a orillas del Serpentine.

aterrizaje en la atestada Picadilly tras cinco días en la campiña: salto sin paracaídas. decepción de N ante la visión del pobre Eros (es decir, Anteros) atrapado entre las pantallas que tapan la restauración de la icónica fuente, borrada en un pispás una vez entramos en Theatreland y vuelven a su mente las imágenes de los musicales presenciados. fotografías de Leicester Sq, Chinatown y Trafalgar Sq, ejecutadas con la frialdad de un francotirador en misión rutinaria.

cuaderno de Inglaterra I, Chipping Norton y los Cotswolds

8 de julio: en primer lugar, la voluntad de volver al bolígrafo, de tomar notas en un cuaderno comprado ex profeso para la ocasión. también la pretensión de una estancia en Inglaterra a la vieja usanza, dejándose llevar por el camino y sorteando imprevistos sin necesidad de consultar el navegador.

sentado en la sala de embarque, frente a las pistas, contemplo absorto el encendido malva que anuncia el amanecer, con el sol forjándose a fuego lento en la fragua del horizonte, visible entre los aparatos todavía durmientes. lectura dispersa de una antología de poetas ingleses del siglo XX. un verso de T. Hardy: "Twice no one dies".

apenas 14 pasajeros en el avión. ¿inesperado jet privado o despilfarro energético? hora y media más tarde, bajo las nubes, vislumbramos un archipiélago de islas diminutas, pero densamente pobladas, cercanas a la costa. la vida en liliputiense. ¿y los sueños?

un accidente en la autopista nos obliga a modificar el plan inicial. de Gatwick a Oxford en tren, con transbordo en Reading. después, tal como teníamos previsto, autobús de línea hasta Chippy. ya en los Cotswolds, visión desde la carretera de un bosque infinito solo interrumpido por los gruesos muros y los cottages construidos con la característica piedra caliza de color miel. tan solo un espejismo que oculta la sed de prados, cultivos y barbechos. tras unas semanas sin lluvia, bajo un sol implacable, la verde Inglaterra amarillea por doquier. 

Chipping Norton, aparente tranquilidad de una población que en verano, amparada en una luminosidad irreal, es un goce para los sentidos. puntualización posterior de A -nuestra anfitriona- conforme incluso en el paraíso existe la lacra de la violencia de género. desbordante vitalidad de A cercana ya a la ochentena. en su mirada se acentúan los vivos colores del rojo, el amarillo, el fucsia o el lila de su querida malvarrosa, que florece exuberante por todos los rincones de la población.

el Fraternal - II

subtil obsessió, freqüentes l'ara cafè-restaurant amb distesa regularitat, buscant qui sap quines cendres, brases o focs novells, o si més no la celebració de l'espai com a aventura organolèptica de la consciència, anotant els canvis de tonalitat d'actituds i converses: durant la lectura matinal del diari, quan l'eix de rotació terrestre sembla alinear-se amb el cruixit de la pàgina en girar i el tallat dels membres més veterans de la junta es dilata en despreocupat degoteig de paraules; enmig del ritual del veure i deixar-se veure de l'aperitiu a la terrassa o en el curs d'un dinar abundós i pausat, on no cal cridar al contertulià perquè et senti; mentre s'estenen els tapissos verds sobre les taules per la partida de la tarda o quan en nit de partit del Barça la cua per entrar s'estén per la cantonada i la tensió del futbol es contagia al minuet dels cambrers i les safates. i a tota hora -beneïda música de fons-, l'ostinato del cop sec contra el calaix per llençar el residu, el brunzit del molinet, l'encaix del portafiltre en la cafetera, el delicat fil fosc baixant amorosit cap a la tassa, l'instant en què ja a taula la fumejant ofrena, la dringadissa de la cullereta i la delícia sublim del primer glop et fan arribar la intuïció d'un món perfecte on la por, el dolor i la injustícia s'haguessin dissolt com sucre a la més càlida negror.

el Fraternal - I

They lived and laughed and loved and left.

(J. Joyce)

Quan Palafrugell era Palafrugell...

(Bepes)

i què hi fa que avui el temps no acompanyi, que el cel s'adeliti en la seva tèrbola opacitat i, entre ràfegues irades, lletregi plugims que indisposen els ossos! t'hauries estimat més una nit estival, amb els cambrers trastejant per les terrasses davant l'assedegada impaciència de la clientela? un migdia lluent de flors i violes, arrossegat per la multitud en el seu pelegrinatge per espais i actuacions? o potser un capvespre de desembre, embadalit com un nen davant l'avet nadalenc coronat de garlandes lluminoses arribades dels quatre cantons de la plaça? hauria canviat la sensació de ser sota els efectes d'una singular pulsió gravitacional?

plaça Nova de Palafrugell, el centre d'un món més intuït que experimentat. no sembla pas estrany que en aquest indret tan comunal que no acull cap temple, ajuntament o banc, botó de camins que porten, a través de pinedes i suredes, de terres de conreu i prats esquitxats de ginesta, rosella, campaneta o dent de lleó, fins a enclavaments mariners (Calella, Llafranc o Tamariu), rurals (Llofriu o Ermedàs) o mítics (el jaciment indiget, l'ermita i el far de Sant Sebastià), hom senti a flor de pell la junció entre el somni i l'acció, el seny i la disbauxa, l'onatge del mar i el dels camps batuts per la tramuntana. satisfet l'anhel d'una geografia mesurada amb els peus i la mirada, en una de les cadires de vímet arrimada a la façana del Fraternal, el temps escura cafè i cigarreta mentre gaudeix de quanta agitació es genera en nom seu.

onades de Calella

el primer que s'esvaeix en sortir del túnel és la boira de la por, anihilada en un mar de llum encegadora. nedador de la foscor, no hi oposis resistència, obre els ulls per sentir com les petjades s'omplen d'oblit. només qui percebi d'una volada l'escalfor de l'alba i de la vesprada, qui ho comprengui tot sense saber-ne res, tornarà a l'aigua.

neda i es capbussa com mai, lliurant-se a l'onatge amb el mateix delit agosarat d'aquelles primeres braçades que cercaven les mans de la mamà. quan, trèmuls de joia, se li adormen els músculs, la salabror d'una cançó antiga llisca arrissada entre l'escuma dels llavis. cabells, òrgans i batecs esdevenen algues, aletes, valves a resguard de la gavina del temps. alliberada del brogit de l'angoixa i el ressentiment, la consciència flueix tendra, líquida...

Galway

Cast a cold Eye

On Life, on Death.

(W. B. Yeats)

cruzar el país desde Dublín tras la inesperada vorágine del 5 Naciones, en la súbita necesidad de un cambio de aires, ¿pero por qué los de este cielo encapotado, ceniciento y frío, cíclope sin luz en tris de desplomarse? caen con rabia las primeras gotas y la ventolera arrecia sin cuartel. mientras las velas de Eyre Square se hinchen orgullosas, un heroico paraguas paga con su vida la impericia de una joven. veo, veo, ¿qué ves? la policromía desvaída de las fachadas de la ribera, un rifirrafe entre salmones en la terminal de autobús, el acuaplaneo de un escarabajo al tomar el puente tras la catedral, la omnipresente turbulencia cadmio-cianofícea de qué: ¿río, canal, lago, mar? ¿cómo orientarse en el laberinto acuoso de Galway, espejo del mío propio? tentar a la suerte rebautizándola Molly. ¿qué estará haciendo ahora? ¿con quién? ¿llevará todavía el colgante con el corazoncito de mármol verde? insólita sobremesa la de ayer, sesión de espiritismo celta entré melé y melé, quise tirar de ingenio y salí trasquilado. ¿por qué todo se aleja cuanto más cercano parece? ríndete ya, jamás alcanzarás esa playa en esta desolada tarde de domingo de finales de invierno. calado y frustrado, un islote en una isla, me devuelvo al redil del B&B, sin decidirme entre el asombro o la aversión ante semejante estética carcamal de papel tapiz, moqueta y crujidos de somier de muelles como hilo musical.

dimoni

malgrat el poc temps, com t'has fet estimar per tothom, voluntari endimoniat! tant, que costa de creure que aquesta sigui la teva darrera nit, que a la manera de les Falles, no hi hagi per a tu alguna mena d'indult del foc. però aquest és el destí -certament paradoxal- de tot dimoni la nit de Sant Anastasi a Badalona.

rabassut i calb, val a dir que mantens els atributs de la nissaga: pell vermella, banyes, cua, ullal i masclet punxegut. et traeixen, si més no, el somriure serè i l'esguard de bon jan regalimant de suor i fang, que ha canviat la forca de tres puntes per la pala, el peto de feina i les botes d'aigua de voluntari a la dana de València. perquè a diferència d'altres diables fatxendes i murris, tu, dimoni malfeiner, que salves vides en comptes d'endur-te ànimes, amb el teu posat ferm i decidit, no només no fas por sinó que ens encoratges a no rendir-nos mai. no és estrany que, embadalit amb els jocs de la quitxalla o avivant espurnes d'infantesa, t'hagis guanyat el cor de tothom.

a la deriva...

bat, bi, hiru, lau, ni la mirada atrás ni el pejiguero forever young: aurrera, beti aurrera! hacia el vacío, que no es nada, aunque se antoje todo.

bajar del tren y darse de bruces con el desarbolado casco nocturno de la que fuera estación del Norte y la puerta de Brandemburgo a la deriva, desangelada superviviente del naufragio de encuentros y adioses. ¿aflorará de nuevo el pasado, traicionero o alentador, al cruzar el puente de María Cristina? una para el camino, otra por los viejos tiempos: de zurito en zurito por Fermín, Puerto y la Consti hasta recalar en el Txiki, banderas y bufandas blanquiazules, la Real quemando sus últimos cartuchos, chuta Górriz en semifallo, le llega a Zamora, ¡gol! ¡gooool! Reala txapeldun!, buses cruzados ardiendo en el Boulevard, cargas y pelotas de goma, hilda dago poesia?, fondear en la Jarana para contagiarse de la bonhomía de Txuntxun y Miren o perderse como minotauro en los laberintos de Koro. 

blues blau a Begur

Me siento azul.

(J. R. Jiménez)

tardes tardorals, capvespres desfilats sota la pluja, fosca que fa basarda. i aquest maleït cos -buirac de dolors i calfreds- clamant un respir tothora. calen nervis d'acer, sentiments oliosos, intuïcions de paper per calar foc a tot abans no se'ns emporti la parca per pur avorriment.

Begur blau blues, buidem el bagul per uns dies en aquesta vila d'una quietud sense controvèrsia, somiada, subtil, pensívola, definitivament ensopida. guies del passat, miradors, escales i carrerons costeruts ens inicien en els seus enigmes: un castell derruït, diverses torres de defensa, una església amb un pedrís inacabable, les petjades d'un poeta (Joan Vinyoli) i una bailaora (Carmen Amaya), i per descomptat, el seu valuós conjunt de cases d'indians, algunes d'elles reconvertides en petits hotels amb un encant, si més no, força respectuós amb la història i el confort del viatger. quan als merlets de la fortalesa resseguim amb la mirada l'arc que, naixent a les viles de Palafrugell i Palamós, s'estén pel massís del Montgrí, els arrossars de Pals i la costa empordanesa des de les Medes fins a Norfeu, se'ns fa palès l'afortunat símil de l'indret amb el botó d'una roda. "el camí més llarg és el que porta a un mateix", em xiuxiueges inspirada en el precís instant que els núvols s'ajupen per acaronar-te i regalar-te una pau revifadora, de connexió i retrobament amb el teu jo més íntim.

en terra de volcans (versió definitiva)

                   I 

visualitza-ho: 

la vereda, el fang, les arrels. 

el fullam encara humit

de rosada. 

les petjades i la solitud. 

les roderes dels carruatges o

els tossols guanyats per la molsa

                                      i la falguera. 

les legions de roures i faigs

rendides a la tardor.

s'enlaira el sol,

aterra el pressentiment.

fes-ho present. 

            aquest matí a la Fageda...

                 II    

que s'aturin la realitat,

                               el temps,

                                     el desig...

que retorni la bruixa! 

només clarianes, danses,

estels flamejant

sobre l'ombrívol somni

de la gralla.

                III  

estiu a la Fageda. 

el fullatge suspès en l'aire,

alleugerit del brancam,

com fragments alats d'un vell poema. 

l'esperit s'eleva quan hom s'endinsa

en aquest temple de la natura

erigit pel foc i l'aigua. 

avançades als pares, dues nenes s'agafen de la mà

meravellades, confoses, dubtant d'entrar-hi. 

alienes al misteri, tanmateix res no les distreu

de la remor de les fulles, que escolten amb el cor. 

és la crida de la Fageda,

incitant-les a xisclar en silenci

mentre hi juguen a fet i amagar

o aixequen una cabana amb secalls

al cim d'un tossol. 

mentre aprenen el més íntim cant de la llibertat.

espiritual

estación a estación, empellón a empellón, contorsiones imposibles, pupilas abismadas en vacíos electrónicos, ni rastro aún de la primavera, contractura emocional. ¿cuándo fue la última vez que abordaste a un desconocido en el tren? ¿fueron tal vez personajes novelescos la chica griega con la que compartiste suelo en el pasillo del nocturno, el paraca budista o el flemático neoyorquino fundido tras un mes de farra ibicenca? no, desde luego, la menuda Ω, de lengua afilada y labios de hielo. allí estaba meses más tarde, aullando su rabia sobre el escenario en la fiesta de Radio 3. extraños en un tren, cortocircuitos amables de cuando tu cabeza era una esponja sin severas consecuencias.

Palamós

Dedicatòria de Joaquim Comes

Insignificant és la vida i el racó de la terra on es viu.

(Marc Aureli)

Palamós en carnaval sota una escorça de núvols negres. mentre els vilatans -temorosos per la sort de la rua- guaiten el cel recercant brins de llum esfilagarsada, vaiverejo pels carrers estrets del nucli antic, parant orella a les converses sense tafanejar, capolant-les, removent-les, en va intent de desxifrar el sofregit del seus purs sons, la seva veritat marinera.

carrer Major, església de Santa Maria i la placeta de paviment maó i dibuix de bresca que dona al mirador sobre el port i la extensa badia. una vista, d'ordinari, d'una serenor lluminosa, que avui se'm fa estranyament inabastable, inquietant, atordidora. torno enrere i voltejo mandrós, incapaç d'orientar-me en aquest traçat amb pujades, racons i trencalls inesperats, on les dreceres són el cor del laberint i tot convida a fugir per les gateres de la imaginació: sí, ja havia estat aquí, en un temps en blanc i negre, en una cambra amb tocador, rentamans i galant de nit, potser sota la pell d'un jove viatjant noucasat, ajagut amb les pupil·les fixes en el sostre de la matinada mentre ella dorm plàcidament. a la vida -com a les novel·les- res no és nou, sinó tronat i mudadís a l'hora, i mai fruit de l'atzar.

Tamariu

en el centro de la fiebre, los escalofríos, la pesadez, se arremolinan las ideas, como desasidas de la mente, ahora endebles, luego torpes, enredadas, siempre infructuosas en la interpretación de una novela que, de tan previsible, resbala de las manos... y es que hoy -ten cuidado con la ironía, algún día se volverá en tu contra-, impedido para deletrear siquiera el temblor de la espléndida luz que reina sobre patios y galerías, aletea en ti el temor al momento en que la existencia apenas sea agonía, lucha inmisericorde por un día más de dolor; en que agotados afectos, emociones y argucias -supernova espiritual reintegrada al cosmos de la materia-, te des de bruces con la única verdad: la misma que a su vez aguarda al gato que, a escasos metros de tu escuálido dramón, se tiende cuan largo es sobre las tejas de la finca vecina, y en cuyo porte abúlico pero augusto -viva imagen de la pachorra cósmica-, intuyes una lección para la que todavía no estás preparado.

Norfeu

porque conviene andar voto avizor...

travesía del golfo de Roses, con viento de gregal y mar rizada, bajo un cielo raso de un azur sin matices, prístino. sentado en cubierta, sobrellevo los repizcos del sol primero, mientras sincronizo mi conciencia con el reloj sin manecillas del oleaje. sin ánimo para enfrentar la visión abisal del mar abierto, oteo a babor la vibrátil sucesión de playas, dunas y pinos, y los perfiles apenas intuidos de Empúries, Sant Martí o Roses, con no menor arrobo que aquellos mercaderes foceos que bendijeron a sus dioses al avistar esta costa virgen.

pegado al cabo Norfeu, un colosal gato tendido vela la navegación desde los tiempos de Orfeo. con pétreo celo mineral, da fe de mi perpetua vacilación, por la que, varado en la insalvable tensión entre lo voltario y lo razonable, lo obsesivo y lo intolerable, apenas puedo oponer mi perplejidad a la oleada de revanchismo cínico y mendaz, a la desvergonzada ceremonia del encarnizamiento camuflado de determinación, que amenaza con abocar a nuestra sociedad al naufragio. ¿pero cómo sortear, amigo gato, los farallones de la apatía o la resignación?

El Senglar

Llucià Navarro, mural a l'Hostal del Senglar (detall). 

Sombra, trémula sombra de las voces.

(Octavio Paz)

(llegir amb el tema "Fall" -de l'àlbum Nefertiti, de Miles Davis- com a fons).

la deserta, genuïna, inescrutable recepció -presidida pel mural de Llucià Navarro- i les sales annexes -amb els diorames amb escenes de la vida rural i la recreació de la cuina, el rebost i el celler d'una masia- són la via d'iniciació al passadís de foscor interminable. atretes per l'alè ressec dels seus passos, una munió d'ombres l'envolta amb el lent degoteig d'un ressò. ombres cansades de les formes, que en la seva vigília perpètua, masteguen llum i secreten nostàlgia del blau del cel. es trasbalsa quan reconeix entre la obscuritat timbres, rialles i posats antics. ells, esbufegant, amb corbata i en cos de camisa; elles, amb el ventall de rigor: ombres del 76 en el saló del Rei Caçador. en el moment dels brindis, sent el ridícul desig de proclamar als quatre vents el pòsit que deixà en els seus records d'infantesa aquella era sense presses, de negocis lucratius, agitació cultural i llibertat recobrada. només un marrec sense pales, que juga a les xapes sota les estovalles, para l'orella a aquell tafaner d'ombres sorgit d'un avenir del tot incomprensible.

a la luna de València

Acontece, de Juan Genovés.

Enyor lo temps que no pot ser cobrat.

(Ausiàs March)

aborta de raíz un par de esquemas previos para fiarlo todo al azar de las impresiones recogidas en lo alto del Micalet, Quart o Serrans, persuadido de que la primera mirada en su regreso a València ha de abrazar la de Juan Genovés, antes de anihilarse en el gentío reticular o el solitario zigzag de callejuelas y rincones inesperados; entre los puestos del Mercat o bajo la delirante pornografía de las gárgolas de la Llotja; en el palique de cafés y horchaterías o el noctívago jolgorio de las terrazas, consabido caballo de Troya del exilio vecinal.

Banyoles

quizá fuera bajo esta misma forma de la materia desde la que escribo o en un tiempo tan anclado en el olvido como para concebirlo ficción. en una tarde (¿primaveral? ¿otoñal?) que agonizaba en la orilla, durante el paseo en barca, entre fresnos y sauces camino de Porqueres o ante las vitrinas de aquel museo de historia natural que erizaba el vello.

bajo el balcón

primer día de fiestas. remiso como nunca al amuchamiento, desmoralizado por el bochorno implacable y el atronador popurrí de bachata, rumba y son cubano con que desde mediodía asienta sus reales la barra callejera, intercambia su inicial plan de retrospectiva berlanguiana por la contemplación de la multitud que transita bajo el balcón de camino a la placita, con la intención de fantasear alrededor de las circunstancias vitales que han traído hasta allí a la pareja de pijos de piel broncínea y dentadura lustrosa, al tipo con aires de profesor distraído con camisa hawaiana y barba a lo Walt Whitman, a los dos cachas que chocan sus manos con efusiva coreografía, al pelopincho que pasea su acracia entre cumulonimbos de maría, a la familia de revista y a los tres macarrillas de flequillo ensortijado, a la muchacha pizpireta que concita la atención de su panda a golpe de ironía, a la que de una sola abanicada se saca de encima a moscones y pagafantas, al guiri que se embelesa con el caleidoscopio sin percatarse de que le están vaciando la mochila, a la pelirroja que golpea exasperada la puerta del váter móvil mientras Sammy y Rosie se lo montan, a la que bailaría sobre las brasas por el morenazo que tira las cañas, al que se hizo a sí mismo y se pasó con la cocción, a la que se siente culpable y al que la persuade para perseverar en lo inconfesable, a la que está en racha, al que se bate el cobre y al que mira a uno y otro lado para no tropezar con su futuro, al vejete que ofrece un cigarrillo al joven africano que recoge chatarra, al rapero que tararea a Gardel antes de subir al escenario, a quien especula con la vida de los otros desde su balcón...

L'Escala

s'entaula el garbí i L'Escala, sota la calitja, esdevé gavina ajaguda, amoixada pels salins esclats de la llum i l'onatge. a horabaixa, la gernació ressegueix els carrers estrets i costeruts, i s'emmiralla embadalida en un bigarrat còctel de ritmes: uns, enyor de goigs autòctons; d'altres, de més cosmopolites. qui recorda ara l'hivern, aquella estança antiga sobtadament esbatanada per la tramuntana?