el Fraternal - II

subtil obsessió, freqüentes l'ara cafè-restaurant amb distesa regularitat, buscant qui sap quines cendres, brases o focs novells, o si més no la celebració de l'espai com a aventura organolèptica de la consciència, anotant els canvis de tonalitat d'actituds i converses: durant la lectura matinal del diari, quan l'eix de rotació terrestre sembla alinear-se amb el cruixit de la pàgina en girar, i el tallat dels membres més veterans de la junta es dilata en despreocupat degoteig de paraules; enmig del ritual del veure i deixar-se veure de l'aperitiu en la terrassa; en el curs d'un dinar abundós i pausat, on no cal cridar al contertulià perquè et senti, o mentre s'estenen els tapissos verds sobre les taules per la partida de la tarda; quan en nit de partit del Barça, la cua per entrar s'estén per la cantonada i la tensió del futbol es contagia al minuet dels cambrers i les safates. i a tota hora -beneïda música de fons-, l'ostinato del cop sec per llençar el residu, el brunzit del molinet, l'encaix del braç en la cafetera, el delicat fil baixant fosc i amorós cap a la tassa, l'instant en què ja a taula la fumejant ofrena, la dringadissa de la cullereta i la delícia sublim del primer glop et fan arribar la intuïció d'un món perfecte on la por, el dolor i la injustícia s'haguessin dissolt com sucre a la més càlida negror.

hi ha qui diu que, més enllà del policrom brogit mediterrani de la plaça, amb els bars, els comerços i les parades de fruites i verdures, hi ha un altre Palafrugell que tendeix al safareig i el tedi mesquí. però la teva percepció no es veu amb prou cor d'auscultar-la, com tampoc de trobar un sol rastre d'aquell encant anarquitzant i canalla d'abans, de les excentricitats, les collonades i els excessos d'aquells herois de verb esmolat, els noms, renoms i malnoms dels quals encara romanen a la memòria si més no en forma de caricatura. són, aleshores, aquests temps més ensopits? de ben segur que no.

vespreja sobre els carrerons del centre, bruscament arraulits per un gregal humit i l'amenaça imminent d'una gropada. quan el primer llampec esquinça el cel i la pluja cau despietada, la plaça -convertida en conflent de rierols- es transforma en un desori de carreres a la recerca d'aixopluc. just en el moment més inoportú, es bloca la porta automàtica d'entrada al saló, que queda oberta. alhora que salta, eixordadora, l'alarma, una ràfega ferotge escombra les paraules dels desprevinguts parroquians que, sorpresos per l'estrèpit i el fred sobtats, assisteixen contrariats al primer assalt de la tardor en ple estiu. no t'ho penses dues vegades i al primer senyal de treva, aprofites per enfilar el camí cap a casa, no sense abans tornar enrere la mirada, fixant-la per un instant en el balcó corregut, il·luminat com un far a la foscor, deixant al descobert l'enigmàtica i serena majestuositat de la biblioteca, la primera de caràcter popular que existí a Palafrugell.

en una sobretaula solejada de primavera, gairebé sense clients, et passen les claus que porten a les dependències de dalt. en primer lloc, la sala familiar, reservada als socis, un espai ample, mig despullat, amb rajola de terrissa i columnes estilitzades de ferro, alguna que altra taula, un billar protegit amb un llençol i una sèrie de panells a les parets on s'explica la història del Centre. quan a través d'un passadís arribes davant la porta de la biblioteca, t'envaeix la sensació -potser exagerada- de qui està a punt d'accedir a un espai per a iniciats. un cop a dins, els sentits dubten: per on començar? pels títols i les temàtiques dels llibres envellits? per la fascinació pel treball de la fusta massissa de les prestatgeries, la taula de juntes o les cadires amb l'escut de la vila a la part superior del respatller? per les singulars rajoles amb dibuix de doble rombe rosat i quatre ovals vermells? pels retrats en carbonet de Cervantes, Pla, Rusiñol, Lorca, Machado, Rosalía o Unamuno? o potser per la llum, que, provinent de la plaça, omple l'estança amb la seva apoteosi? mentre gaudeixes d'un silenci ple de ressons, tanques el cercle d'aquella primera intuïció que et va portar al Fraternal una vegada i una altra, a temps de comprendre per què al cor de l'eternitat habita l'espai, no pas el temps.

versión en castellano:

sutil obsesión, frecuentas el ahora café-restaurante con distendida regularidad, buscando quién sabe qué cenizas, brasas o fuegos noveles, o cuando menos la celebración del espacio como aventura organoléptica de la conciencia, anotando los cambios de tonalidad de actitudes y conversaciones: durante la lectura matinal del diario, cuando el eje de rotación terrestre parece alinearse con el crujido de la página al girar, y el cortado de los miembros más veteranos de la junta se dilata en despreocupado goteo de palabras; en medio del ritual del ver y dejarse ver del aperitivo en la terraza; en el curso de una comida abundante y pausada, donde no es necesario gritar al contertulio para que te oiga, o mientras se extienden los tapices verdes sobre las mesas para la partida de la tarde; cuando en noche de partido del Barça, la cola para entrar se extiende por la esquina y la tensión del fútbol se contagia al minué de los camareros y las bandejas. y a todas horas -bendita música de fondo-, el ostinato del golpe seco para tirar el residuo, el zumbido del molinete, el encaje del portafiltro en la cafetera, el delicado hilo bajando oscuro y amoroso hacia la taza, el instante en que ya en la mesa la humeante ofrenda, el tintineo de la cucharilla y la sublime delicia del primer sorbo te acercan la intuición de un mundo perfecto donde el miedo, el dolor y la injusticia se hubieran disuelto como azúcar en la más cálida negrura.

hay quien dice que, más allá del polícromo bullicio mediterráneo de la plaza, con los bares, los comercios y las paradas de frutas y verduras, hay otro Palafrugell que tiende a la habladuría y el tedio mezquino. pero tu percepción no se ve con ánimos de auscultarla, como tampoco de encontrar un solo rastro de aquel encanto anarquizante y canalla de antaño, de las excentricidades, las majaderías y los excesos de aquellos héroes de verbo afilado, los nombres, apodos y motes de los cuales todavía permanecen en la memoria aunque sea en forma de caricatura. ¿son, entonces, estos tiempos más aburridos? seguro que no.

atardece sobre las callejas del centro, bruscamente encogidas por un gregal húmedo y la amenaza inminente de una grupada. cuando el primer relámpago rasga el cielo y la lluvia cae despiadada, la plaza -convertida en confluencia de riachuelos- se transforma en un desbarajuste de carreras buscando cobijo. justo en el momento más inoportuno, se bloquea la puerta automática de entrada al salón, que queda abierta. a la vez que salta, atronadora, la alarma, una ráfaga feroz barre las palabras de los desprevenidos parroquianos que, sorprendidos por el estrépito y el frío repentinos, asisten contrariados al primer asalto del otoño en pleno verano. no te lo piensas dos veces y a la primera señal de tregua, aprovechas para enfilar el camino hacia casa, no sin antes volver atrás la mirada, fijándola por un instante en el balcón corrido, iluminado como un faro en la oscuridad, dejando al descubierto la enigmática y serena majestuosidad de la biblioteca, la primera de carácter popular que existió en Palafrugell.

en una sobremesa soleada de primavera, casi sin clientes, te pasan las llaves que llevan a las dependencias de arriba. en primer lugar, la sala familiar, reservada a los socios, un espacio amplio, medio desnudo, con baldosa de barro y columnas estilizadas de hierro, alguna que otra mesa, un billar protegido con una sábana y una serie de paneles en las paredes donde se explica la historia del Centro. cuando a través de un pasillo llegas ante la puerta de la biblioteca, te invade la sensación -quizás exagerada- de quien está a punto de acceder a un espacio para iniciados. una vez dentro, los sentidos dudan: ¿por dónde empezar? ¿por los títulos y las temáticas de los libros envejecidos? ¿por la fascinación por el trabajo de la madera maciza de las estanterías, la mesa de juntas o las sillas con el escudo de la villa en la parte superior del respaldo? ¿por las singulares baldosas con dibujo de doble rombo rosado y cuatro óvalos rojos? ¿por los retratos en carboncillo de Cervantes, Pla, Rusiñol, Lorca, Machado, Rosalía o Unamuno? ¿o quizás por la luz, que, proveniente de la plaza, llena el aposento con su apoteosis? mientras disfrutas de un silencio lleno de ecos, cierras el círculo de aquella primera intuición que te llevó al Fraternal una y otra vez, a tiempo de comprender por qué en el corazón de la eternidad habita el espacio, no el tiempo.