El Senglar

Llucià Navarro, mural a l'Hostal del Senglar (detall). 

Sombra, trémula sombra de las voces.

(Octavio Paz)

(llegir amb el tema "Fall" -de l'àlbum Nefertiti, de Miles Davis- com a fons).

la deserta, genuïna, inescrutable recepció -presidida pel mural de Llucià Navarro- i les sales annexes -amb els diorames amb escenes de la vida rural i la recreació de la cuina, el rebost i el celler d'una masia- són la via d'iniciació al passadís de foscor interminable. atretes per l'alè ressec dels seus passos, una munió d'ombres l'envolta amb el lent degoteig d'un ressò. ombres cansades de les formes, que en la seva vigília perpètua, masteguen llum i secreten nostàlgia del blau del cel. es trasbalsa quan reconeix entre la obscuritat timbres, rialles i posats antics. ells, esbufegant, amb corbata i en cos de camisa; elles, amb el ventall de rigor: ombres del 76 en el saló del Rei Caçador. en el moment dels brindis, sent el ridícul desig de proclamar als quatre vents el pòsit que deixà en els seus records d'infantesa aquella era sense presses, de negocis lucratius, agitació cultural i llibertat recobrada. només un marrec sense pales, que juga a les xapes sota les estovalles, para l'orella a aquell tafaner d'ombres sorgit d'un avenir del tot incomprensible.

un cop es reclou a la seva habitació -amb el penyic* del miquel encara endins-, es resisteix a deixar la penombra, captivat per la visió del jardí pineda, amb la premsa de vi, la tina de dos pisos i els monuments a Casals i Muntanyola. la tarda grisa i ventosa, els borborigmes a les altures, anuncien la primera tempesta després de mesos de sequera. la visió dels finestrals en angle recte el duu a imaginar una vida hivernacle, amb una existència tan clausurada com per enfotre's d'un mateix. què lluny queden les seves ànsies juvenils de protagonisme, finalment vençudes a la recent vocació d'espectador, de turista del viatge d'altri, si més no a recer de la novetat, l'atzar i la fatxenderia.

la magra malenconia espectral del capvespre li revela els seus límits imprecisos, el cercle buit del desig, l'estèril lluita del temps, agitant les potes infructuosament, atrapat en la seva pròpia teranyina d'ombres.

* Penyic: "xapa", en parlar espluguí.

Versión en castellano:

Sombra, trémula sombra de las voces.

(Octavio Paz)

(leer con el tema "Fall" -del álbum Nefertiti, de Miles Davis- como fondo).

la desierta, genuina, insondable recepción -presidida por el mural de Llucià Navarro- y las salas anexas -con los dioramas con escenas de la vida rural y la recreación de la cocina, la despensa y la bodega de una masía- son la vía de iniciación al corredor de lobreguez inacabable. atraído por el reseco aliento de sus pasos, un gentío de sombras lo envuelve con el lento goteo de un eco. sombras cansadas de las formas, que en su vigilia perpetua, mastican luz y secretan nostalgia del azul del cielo. se estremece cuando reconoce en la oscuridad timbres, carcajadas, gestos antiguos. ellos, resoplando, con corbata y en mangas de camisa; ellas, con el consabido abanico. sombras del 76 en el salón del Rey Cazador. en el momento de los brindis, siente el ridículo deseo de proclamar a los cuatro vientos el poso que aquella era sin prisas, de negocios lucrativos, agitación cultural y libertad recobrada, dejó en sus recuerdos de infancia. tan solo un mocoso sin palas, que juega a las chapas bajo los manteles, repara en aquel merodeador de sombras surgido de un porvenir del todo incomprensible.

una vez se recluye en su habitación -con el penyic* del chasco aún adentro-, se resiste a abandonar la penumbra, entregado a la visión del jardín pineda, con la prensa de vino, la tina de dos pisos y los monumentos a Casals y Muntanyola. la tarde gris y ventosa, los borborigmos en las alturas, anuncian la primera tormenta tras meses de sequía. la visión de los ventanales en ángulo recto le lleva a imaginar una vida invernadero, con una existencia tan clausurada como para hacer mofa de uno mismo. cuán lejos quedan aquellas ansias juveniles de protagonismo, hoy rendidas a los pies de su creciente vocación de espectador, de turista del viaje de otros, al menos a resguardo de la novedad, el azar y la fanfarronería.

la magra melancolía espectral del atardecer le revela sus límites imprecisos; el círculo vacío del deseo; la estéril lucha del tiempo, agitando sus patas infructuosamente, atrapado en su propia telaraña de sombras.

* Penyic: chapa, en habla espluguense.