 |
| "...sino estelas en la mar" |
Para Estela M. M.
En data tan assenyalada com la d'avui (vint-i-novè aniversari de la mort de Salvador Espriu i setanta-cinquè aniversari de la d'Antonio Machado a l'exili), Penèlope ens suggereix aquest lúcid poema del primer d'ells. Sia, per tant, aquesta entrada un sentit homenatge a tots dos poetes, així com a aquesta modesta bitàcora, que demà compleix el seu segon aniversari.
HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL
Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Camino l'últim solc, després vindrà el desert.
Sota clarísims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú."
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d'un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.
("Ulises se transforma en Nadie para sobrevivir y, paradójicamente, tras ser Nadie se acrecienta, aumenta su dimensión heroica, deja en nosotros un recuerdo indeleble. En el poema de Espriu, el yo lírico se transforma en Nadie justamente con la voluntad contraria: de disminuir, empequeñecerse, disolverse en lo que le rodea hasta llegar a ser nadie, ahora sí, en minúsculas. En manos de nuestro autor, la narración mitológica se ha renovado desde la raíz y ha convergido con la meditación ascética sobre la vanidad", Gemma Gorga.)
(Traducción al castellano)
